lunes, 28 de diciembre de 2015
lunes, 23 de noviembre de 2015
1865-2015: cent cinquanta anys de gresca amb ninots
Per Jordi Clapés Teruel
Enguany es commemoren els 150 anys de l’aparició de la
primera publicació periòdica d’humor gràfic en català: Un tros de paper. El 1865 feia ja alguns anys que s’editaven
publicacions humorístiques i, si bé estaven escrites en castellà, moltes
d’elles es feien a Barcelona. Un tipus de publicació habitual en aquells
moments eren els almanacs, ja que la llei de premsa de l’any 1855 feia molt
complicat obtenir els permisos per editar una publicació periòdica. A finals
del 1862 l’editor barceloní Innocenci López va treure un almanac humorístic per
a l’any 1863 escrit en castellà: El
Tiburón (1863-1874). Animat per la bona acollida dels lectors, el 1864 es
va decidir a provar sort amb un almanac per a l’any 1865 que, com s’hi deia a
la presentació, estava «enjiponat en català del que ara’s parla»: El Xanguet (1865-1874). Aleshores va
considerar que era el moment de treure la primera publicació periòdica d’humor
gràfic en català. Així, el 16 d’abril de 1865 Albert Llanas va fundar el
setmanari Un tros de paper. En van
aparèixer 69 números entre el 16 d’abril de 1865 i el 16 de setembre de 1866. Aquestes
publicacions estaven realitzades bàsicament pels dibuixants Tomàs Padró A°W° i Josep Lluís Pellicer Nyapus, i pels escriptors Albert Llanas Robert Sanall, Frederic Soler Serafí Pitarra, Conrad Roure Pau Bunyegas i Robert Robert X. Totes foren editades per Innocenci
López Bernagosi.
ELS ANTECEDENTS
L’aparició de publicacions de caricatures va estar
precedida per fulles amb càrregues polítiques o pintoresques en forma de
suplements, com Le Nain Jaune del
1815, en la que hi va publicar caricatures el reconegut pintor Eugène Delacroix.
Així, l’any 1830 apareix la primera redacció d’una
publicació gràfica, humorística (satírica en aquest cas) i periòdica: La Caricature (1830-1835). Editada pel
també dibuixant Charles Philipon i amb la col·laboració d’autors destacats com
Honoré de Balzac en els textos i
Honoré Daumier en els gravats, es tractava
d’un full doblegat amb quatre pàgines de text a doble columna i, encartades a
l’interior, una o més litografies. En publicacions posteriors les
il·lustracions estaven intercalades entre els textos de dues columnes per
pàgina, com el Fliegende Blätter de
Munich (1845-1944). La litografia també ocuparia una pàgina (la tercera o la
quarta) o les dues pàgines interiors, de vegades també a color. És el cas dels
gravats de Tomás Padró a La Flaca
(1869-1873) de Barcelona, d’una gran qualitat tècnica
i artística.
Quan les revistes eren intervingudes per l’autoritat del
moment, l’editor ho trampejava traient-ne al carrer una altra amb una capçalera
diferent però amb el mateix format i continguts. Algunes d’aquestes altres
capçaleres van arribar a tenir el mateix èxit, i fins i tot més encara, que
aquelles a les que substituïen. Així a La
Caricature (1830-1835) la va substituir Le
Charivari (1832-1871). Aquest títol es podria traduir per “esquellotada”,
que expressa la xaranga que es feia antigament en voler denunciar públicament
els excessos d’algú manifestant-se davant de casa seva fent brogit amb
esquelles, corns, llaunes i altres estris. De fet, moltes publicacions
satíriques catalanes mostraren la seva voluntat de fer soroll des de la mateixa
capçalera, i numerant-se per batallades
a La Campana de Gràcia i per disparos a La Traca. La publicació Le
Charivari va tenir prou nomenada com perquè els anglesos n’editessin una
amb el subtítol de The London Charivari,
més coneguda però pel seu nom de capçalera: Punch
(1841-2002).
Cal destacar que al llarg del segle XIX van sorgir força
publicacions d’humor i satíriques, moltes de les quals van tenir una vida
efímera, si bé la majoria no contenia il·lustracions a banda de la capçalera.
Es calcula que al llarg del segle XIX a Espanya en van aparèixer més de tres
mil títols (3000!!!) de totes les tendències ideològiques. I moltes d’elles
s’editaven a Barcelona, ja sigui escrites en català, en castellà o bilingües.
En concret, entre 1865 i 1899 van aparèixer més de 230 publicacions d’humor
escrites en català, totalment o parcial. El 1915, els primers cinquanta anys,
van arribar a les 400. I el 1938 ja n’eren més de 560.
La tasca dels estudiosos no ha estat exempta d’algunes
dificultats. Per exemple, algunes adoptaven el títol de la capçalera d’una
publicació anterior, tant si hi tenia res a veure com si no. Així, buscant per La Barretina podem trobar diverses
publicacions editades el 1868, el 1873, el 1902 i el 1903, de formats diversos.
En descàrrec dels editors, val a dir que de vegades afegien a la capçalera un
subtítol que podia ajudar a distingir-les.
Aleshores era costum numerar les pàgines pensant en la
seva enquadernació anual, afavorint així la seva conservació. A més, això
esperonava la venda d’exemplars antics. Fou el cas del Fliegende Blätter alemany i del Cu-Cut!
català. És per això que es feien vàries reimpressions d’un mateix número, com
en el cas de La Flaca, igual que es
feia amb els almanachs com Lo Xanguet
i El Tiburón. Fins i tot es podien
provocar canvis en alguna de les reimpressions de cara al recull anual. És el
que sembla que van fer a La Flaca
quan, per les raons abans esmentades, va haver de canviar de nom i es deia La Carcajada. Segons certes informacions,
algun número de la publicació es va imprimir amb les dues capçaleres, amb la
substituta (La Carcajada) per al
consum immediat i una reimpressió amb la capçalera original (La Flaca) per als subscriptors de la
llunyana colònia de Cuba. Fins i tot he detectat dos exemplars d’un mateix
número en el que la litografia de les pàgines interiors és en color en un i en
blanc i negre a l’altra (quelcom semblant al que va passar amb la revista Els Infants, del 1957).
Quan es comença a publicar el Punch a Londres, l’any 1841, a Catalunya apareixia la primera
publicació d’humor escrita en català: Lo
Pare Arcàngel. Amb un únic gravat a la primera de les seves vuit pàgines,
el Pare Arcàngel proclamava que «...entre tans paperots no n’y ha cap que parli
(...) clá y català...» i que «...vos escriuré en forma de romanso ó paperot
suelto com lo present; ma imprenta serà la que ho fassia mes barato, y ‘ls meus
repartidors serán los cegos que al compàs de sos violins y guitarras os vendrán
mos sermons per eixas plassas y carrers». També deia
que portaria el «paperot suelto» a la impremta més barata perquè no tenia els
permisos pertinents per editar-ho com a publicació periòdica, ja que
aconseguir-los costava molts diners. I,
si bé només se’n van publicar tres números, ja es donaven les condicions
necessàries per continuar editant publicacions humorístiques amb dibuixos. Des
del Trienni Liberal (1820-1823) a Espanya es desenvolupa la premsa,
especialment la política i la satírica contra l’absolutisme de Ferran VII. Deu
anys després ja apareixen publicacions amb alguna il·lustració. A principis del
segle XIX hi havia dos tipus de publicacions periòdiques il·lustrades, si bé la
delimitació temàtica no era molt rigorosa i de
vegades ambdues publicacions
comparteixen autors i temàtiques: les satíriques (que tracten el que
s’anomenava lo joco-serio) i els magazines (amb articles variats sobre
moda, costums, notícies, etc.).
En la línia de les satíriques s’edita a
Barcelona El Sancho Gobernador
(1836-1837), la primera publicació de l’estil de La Caricature francesa que porta encartada una litografia en algun
dels seus números (sortia cada dos dies) amb el títol Colección de caricaturas. Poc després El Mata-moscas (Madrid, 1836-1837), a partir del seu número
vint-i-quatre, treu una litografia de
marcat caràcter fantàstic i caricaturesc en la línia gràfica dels gravats
costumistes de l’època. Uns anys més tard apareix també a Barcelona El Papagayo (1842-1844), que estava
redactat en castellà però amb alguns versos i notes satíriques en català.
Publicava il·lustracions que, si bé tècnicament recorden les dels romanços i
les auques, mostren una major habilitat en la composició i la perspectiva. Però
un format semblant al de Lo Pare Arcàngel
encara es va mantenir en
publicacions posteriors com El Pájaro Verde (1860-1861) i, per problemes amb la censura, els
seus substituts El Pájaro Azul
(1861-1863) i El Diablo Suelto
(1863-1865), les pàgines centrals de les quals estaven il·lustrades.
LES PRINCIPALS
PUBLICACIONS CATALANES
A mitjans del segle XIX a casa nostra hi havia certa
tradició en el camp del dibuix humorístic. Les fonts eren diverses però amb un
nexe comú, la imatgeria popular, els inicis de la qual es remunten al segle
XIV, molt abans de descobrir-se l’impremta. Des dels gegants i capgrossos a
tota mena de fulls solts amb estampes xilogràfiques: les auques de caire
humorístic, els romanços satírics, els ventalls, els jocs (com els fulls
impresos dels caragirats) i les ombres xinesques.
Com es pot suposar, és difícil consultar tot el material
que hauria desitjat. En aquest sentit, és de justícia esmentar els estudis de Valeriano
Bozal, Josep Maria Cadena, Enric Larreula, José María López Ruiz i Lluís Solà i
Dachs, dels que he obtingut moltes dades. Amb aquesta
documentació em veig en
cor de treure algunes conclusions pel que fa al contingut de les revistes
d’humor gràfic publicades en català. I per a
facilitar-ho, les analitzaré per temes classificant-les en cinc grans blocs:
satíriques, infantils, sicalíptiques, costumistes i esportives.
La primera i principal temàtica, ja que segurament és la
més abundosa, és la sàtira. Ho ha estat des de l’aparició d’Un tros de paper, el 1865, fins a la d’El Triangle cent vint-i-cinc anys
després (es tracta d’El Triangle de
la primera època ja que actualment és un setmanari d’informació en el que
l’humor hi té la mateixa rellevància que en moltes altres publicacions
periòdiques). Algunes revistes van publicar-se al llarg de molt anys, com La Campana de Gràcia o L’Esquella de la Torratxa. Per fer-se el
càrrec de la seva llarga vida només cal considerar que d’El Jueves, en els seus trenta-vuit anys de vida, tot just ha
traspassat la barrera dels dos mil números. De La Campana en van sortir al carrer 3.403 números i de L’Esquella 3.097.
Pel que fa a la segona temàtica, el 1904 apareix la
primera publicació catalana infantil, il·lustrada i humorística: En Patufet. Fou
creada pel folklorista Aureli Campmany amb la voluntat de formar, entretenir i
divertir a la quitxalla i fent una gran tasca per la cultura i la llengua
catalanes. Aquest esperit va perdurar un any després, en passar el testimoni a
l’equip del Cu-Cut!, amb l’editor
Baguñà al capdavant. D’En Patufet en
van sortir 1.806 números en la seva primera època (del gener del 1904 al
desembre del 1938) i 167 números a la segona (1968-1973), a banda dels
calendaris. Anteriorment hi va haver altres publicacions infantils, però eren
cares i poc assequibles. Després van sorgir iniciatives com La Palmeta (1906), Els Follets (1913) i En
Belluguet (1915), fundat pel dibuixant Urda. Totes tres van seguir
l’exemple d’En Patufet publicant
paral·lelament contes per als infants.
El 1924 va aparèixer la revista Sigronet, que era la versió catalana del
Pulgarcito de l’editorial El Gato Negro,
la futura Bruguera. I el 1925 es va
editar la revista Jordi, de molta
qualitat i que pretenia ser la versió més urbana del popular En Patufet, però que no va arribar a
l’any de publicació. El 1956 apareix una publicació editada en català, Els Infants, de la que van sortir dotze
números. El seu editor va intentar reeditar En
Patufet i, si bé no ho va aconseguir, contra tot pronòstic va poder obtenir
els permisos per treure una revista infantil en llengua catalana. Finalment, el
1961 apareix la revista quinzenal Cavall
Fort, que dóna menys rellevància a l’humor i més a l’aventura juvenil,
sobretot amb historietes belgues d’autors com Peyo i Franquin. Actualment va
pel número 1280 i publica les aventures de Els
Marsukids, de Wilbur i Conrad, que són la continuació del Marsupilami que va crear André Franquin.
La tercera temàtica va ser la verdor, la sicalipsi
amanida amb jocs de paraules que va utilitzar cada vegada més el Papitu (1908-1937) a partir del 1912
quan el va deixar el seu fundador Feliu Elias Apa. També van destacar El
Nando de Llofriu (1922) i La Tuies
(1923-1927) i, per les seves importants tirades, La Traca de l’època d’en Carceller (1911-1938) escrita en valencià.
Aquest tipus de publicacions van proliferar en èpoques de forta censura
política, com als anys 20 del segle passat. Desaparegudes al llarg dels
quaranta anys del règim franquista, amb el retorn de la democràcia revifa
l’edició de publicacions periòdiques d’humor gràfic de tipus eròtic, algunes força
pujades de to. Però no he sabut localitzar-ne cap en llengua catalana, potser
perquè els seus editors van suposar que els lectors no es fixarien en la
llengua (l’escrita, s’entén).
La quarta temàtica, la costumista, era la que havien
d’adoptar les publicacions satíriques en èpoques de censura política i moral,
quan havien de baixar el llistó de la sàtira i la verdor per poder continuar
sortint al carrer. És el cas de Lo noy de
la mare, que va intentar evitar ser suspesa com li va passar a Un tros de paper. Representatives d’aquesta
línia es poden considerar Mondial Humor
(1912), Clâ i Català i La Rambla (totes dues del 1925), els
quatre números del TBO editats en
català per Buigas, Estivill i Viña en català (1976) i els dos del Jordi de l’Editorial Bruguera (1978 i
1979).
També podien trampejar bé la censura les publicacions de
temàtica esportiva. Una de les més destacades fou el Xut! (1922) d’en Castanys. Va interrompre la seva publicació
després de la guerra incivil, com totes les edicions impreses en català, però va
poder tornar a aparèixer poc temps després (això si, en castellà) amb el nom de
El Once. Si bé de publicacions
esportives d’humor se n’han fet poques n’hi ha que ho eren en part, com el
setmanari humorístic català Flirt de
Vilanova i la Geltrú (del 1921, res a veure amb la publicació sicalíptica del
mateix nom apareguda a Madrid per aquells mateixos anys). Altres títols de
caràcter esportiu van ser La barrila
deportiva (1924) i el Sidral Deportiu
(1926). L’any 1980 apareixeria un darrer i efímer intent en català, La Bimba.
Si volem fer una valoració de l’estat de salut de l’humor
gràfic a casa nostra, en tenim una de freda i dues de calentes. La freda (i
molt) és que actualment hi ha poques publicacions periòdiques d’humor gràfic en
paper, i cap en català. Podríem forçar màquines mantenint-hi el Cavall Fort, que manté el caràcter
infantil i juvenil. Si busquem al quiosc revistes d’humor, actualment podem
aconseguir-ne algunes de satíriques en castellà: El Jueves (des del 1977), Mongolia
(2012) i, més recentment, El Churro
(2015).
I ara les dues calentes. La primera és que l’humor gràfic
s’ha instal·lat en tota mena de publicacions, diaris i revistes, atorgant-li de
vegades un lloc prou rellevant. A més, és habitual l’edició de llibres que
recullen aquestes obres publicades, ja sia per autors o per temes. El precedent
el podem situar en reculls com els Cuentos
vivos d’Apel·les Mestres, del 1882, si bé no fou fins el tercer dels contes
quan es va publicar en català, el 1885. Els anys seixanta s’editen els primers
reculls d’acudits publicats en diaris o revistes, d’autors com Francesc Vila Cesc (El Peó de camins de l’any 1962, si bé el 1956 ja va treure un
recull d’acudits apareguts al Diario de
Barcelona amb el nom de La vida en
broma) i Jaume Perich (Perich Match,
1970). Més actuals són els reculls de ninotaires com Ferreres i Kap.
L’altra bona notícia és que Catalunya ha estat i segueix
essent un important centre d’estudi i producció d’humor gràfic: d’acudits,
d’historietes i de caricaturistes. I malgrat que els mitjans per difondre
l’obra gràfica vagin evolucionant, com el digital El Web negre, molts dels principals autors de la premsa segueixen
essent catalans: el Toni Batllori i en Kap des de La Vanguardia o en Miquel Ferreres des d’El Periódico, tots dos rotatius amb una edició en català. I també
són catalans molts dels estudiosos més rellevants de l’humor gràfic, alguns ja
esmentats en aquest estudi: Josep Maria Cadena, Lluís Solà i Dachs, Iván Tubau Pastecca i el mateix Jaume Capdevila Kap. Altrament, en la línia iniciada pels
butlletins i la revista Bang!
(1968-1977), encara s’editen en paper algunes publicacions que inclouen estudis
i obres d’humor gràfic en català, com la revista semestral Tentacles (2014). I dóna fe del creixent interès que desperta
l’humor gràfic i tot el que l’envolta el recentment creat Humoristan, el museu digital d’humor gràfic
(humoristan.org/ca/autores).
I en acabar aquesta repassada meteòrica sobre les
publicacions periòdiques d’humor gràfic en català ens adonem que en lloc de
celebrar els 150 anys de la seva existència, en tot cas, hem de commemorar els
150 anys de la seva aparició. Com quan l’humor gràfic va deixar d’estar present
en litografies encartades en fulls de text ara fa 200 anys, els ninots s’han
anat adaptant a les noves tecnologies per continuar complint amb la seva
important tasca: arrencar-nos un somriure fent-nos prendre, amb la sàtira,
consciència de la realitat tocant allò que no sona.
I que per molts anys !!!
Etiquetas:
acudit gràfic,
Caricatura,
humorades,
Jordi Clapés,
ninotaire,
política,
Sabadell
domingo, 11 de enero de 2015
FES L'HUMOR I NO LA GUERRA
En solidaritat amb els companys de Charlie Hebdo.
L'any 2012, quan la redacció del Charlie Hebdo fou atacada, vaig escriure aquest article que reprodueixo tot seguit.
CARICATURA I RELIGIÓ:
ENTRE LA LLIBERTAT I L’ATAC
CARICATURA
I RELIGIÓ: ELS PRIMERS VINCLES
LES
REACCIONS
L’HUMOR:
DEFENSA I AGRESSIÓ
A
més d’entretenir, l’humor ha assumit una àmplia gama de funcions socials en el
transcurs de l’evolució de la humanitat, si bé tant bon punt pot millorar la
cohesió social d’un grup, com pot servir per excloure a individus d’un altre
grup. La percepció de l’humor provoca una resposta emocional plaent, que
anomenem diversió i gràcia. I una de les funcions psicològiques més importants
de l’humor és la d’alliberar tensions i enfrontaments. Altrament, permet a la
gent comunicar-se informacions, actituds i emocions sexuals d’una manera més
acceptada socialment, ja que implica que l’emissor “està de broma” i, per tant,
no se l’ha de prendre seriosament. Així, a través de l’ambigüitat de la
comunicació humorística, les persones es poden dir coses que no es dirien amb
un tipus de comunicació més seriós.
Per
una altra banda Freud ja va observar la preeminència de temes agressius en la
majoria d’acudits. Ho estudien les anomenades teories de superioritat. Però avui
dia tenim una visió tant positiva de l’humor que la teoria de la superioritat
s’ha fet impopular degut a la manera negativa en la que sembla retratar-lo. Rod
A. Martin ens recorda a La psicologia del
humor que en el segle XIX l’humor tenia un significat més restringit que en
l’actualitat i que es diferenciava de l’enginy perquè aquest darrer es
considerava més mordaç i cruel. D’aquest enginy ara en diem sarcasme. Pel que
s’ha dit, doncs, podem parlar d’humor sà i d’humor insà. I es poden identificar
dos estils d’humor potencialment insans: l’humor
agressiu i l’humor autodemolidor.
Mentre que el segon afecta directament al que pretén divertir a costa d’ell
mateix, l’humor agressiu és la
tendència d’utilitzar l’humor amb el propòsit de criticar o manipular els
altres, com ho fan el sarcasme i la burla, així com l’ús de formes d’humor
potencialment ofensives, com el racista i el sexista. Martin també observa que
l’humor agressiu sembla representar
un rol particularment negatiu en la qualitat de les relacions íntimes de les
persones. És, doncs, en aquest apartat que hi podríem incloure també les
caricatures que estudiem en aquest article. I això,
malgrat que el
director de la revista Charlie Hebdo ha
declarat que, amb les caricatures que han publicat, «L’únic que provoquem
eventualment és el riure». [ :( ]
Cal
tenir present també que el sol fet de dibuixar a Mahoma ja és una transgressió
per als musulmans, ja que per a ells la representació plàstica de la divinitat
convida a la idolatria, i tenen la certesa que cap imatge no pot reproduir la
seva grandesa. ¿No s’està fent de Mahoma l’estereotip de l’islamista fonamentalista?
Si és així, s’està considerant que els més de mil milions de fidels musulmans
d’arreu del món són fanàtics religiosos disposats a qualsevol cosa en nom de la
yihad, la «guerra legal» o «sagrada»
contra els infidels.
Finalment
ens podríem preguntar si és que els àrabs no tenen sentit de l’humor. Potser no
riuen com nosaltres? Isabel Ramos ho deixa clar en un article de La Vanguardia (8/8/2010) quan diu que
els àrabs musulmans es riuen de gairebé tot, com qualsevol altra persona. Els
límits són la religió i la política, en la que cada país té les seves pròpies
fronteres. L’acudit oral és el més estès, ja que pot esquivar la censura i és
un signe de rebel·lia en els països en els que hi ha menys llibertat
d’expressió, i en els que internet afavoreix la circulació d’acudits de tot
tipus. Es veu que els més proclius a fer broma són els algerians, els libanesos
i els egipcis. I així com nosaltres ens riem dels de Lepe, els libanesos es
riuen dels siris, els algerians dels marroquins i els cairotes dels del sud
d’Egipte.
CONCLUSIÓ
§
Atienza, Manuel, Las caricaturas de Mahoma y la libertad de expresión, a la Revista
internacional de filosofia política, n. 30, Universidad de Alicante, 2007.
§
Baridon, L. I Guédron, M., L’art et l’histoire de la caricature,
Éditions Citadelles & Mazenod, Paris, 2009.
§
Benson, Timothy S., The cartoon century, Random House Books, London, 2007.
§
Catàleg de l’exposició Second International Biennal of Cartoons, Gabrovo, 1975.
§
El Jueves, exemplars
del 21/11/1979 i del 26/9/2012.
§
El País, articles del
14, el 19, el 22 i el 25 de setembre de 2012.
§
El Periódico, articles
del 20 i el 28 de setembre de 2012.
§
Gombrich, Ernst, El arsenal del caricaturista, del llibre Meditaciones sobre un caballo de juguete, Editorial Debate, Madrid,
2002.
§
La Vanguardia, article de
l’1 d’octubre de 2012.
§
Martin, Rod A., La psicologia del humor, Orión Ediciones, Madrid, 2008.
§
Ramos Rioja, Isabel, Reírse hasta de su sombra, article i acudit de La Vanguardia del 8 d’agost del 2010.
miércoles, 24 de diciembre de 2014
domingo, 21 de diciembre de 2014
En Kap, amb en Jordi Riera i en Jordi Clapés, presenta un estudi sobre la revista PAPITU.
A la imatge, en Jaume Capdevila "Kap", en Jordi Riera i en Jordi Clapés signant exemplars del nou llibre.
Dissabte 20 de desembre es va presentar a la llibreria “Norma Còmics” de Sabadell el llibre “Papitu. Sàtira, erotisme i provocació (1908-1937)”. Van conduir l’acte l’autor principal i coordinador dels textos, en Jaume Capdevila “Kap”, i els autors de dos capítols, Jordi Clapés i Jordi Riera. Aquests darrers es podrien considerar l’alfa i l’omega del llibre, ja que s’han fet càrrec dels capítols de la primera i de la darrera època de la publicació respectivament, quan en essència s’hi tractava la sàtira política. Paradoxalment, però, la revista és recordada pel seu període més llarg, el de la “verdor” a tocar de la psicalípsis.
En "Kap" (premi Gat Perich 2006, ninotaire i estudiós que ha publicat diversos llibres sobre la sàtira humorística) va explicar l’enorme incidència que va tenir la premsa satírica de l’època en la vida diària i molt especialment la d’aquesta revista, que es va fer molt popular al llarg dels seus trenta anys de vida. En Jordi Clapés va destacar la rellevància del seu fundador, Feliu Elias “Apa” (d’una família oriünda de Sabadell), i el paper dels lectors pel que fa al seu contingut, ja que es nodria també dels acudits i els escrits que aquests hi trametien. En Jordi Riera, finalment, va explicar com el setembre de 1936 la revista abandonà la seva etapa psicalíptica per tornar a la sàtira política de la mà del Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya (del qual en fou president d’honor el fundador de la publicació, en Feliu Elias “Apa”).
Cal destacar l’interès i la participació de l’auditori, el qual va ser obsequiat amb una degustació de xocolata amb xurros mentre els autors signaven exemplars.
“Papitu. Sàtira, erotisme i provocació (1908-1937)” és el tercer volum de la col·lecció “Pinzells satírics” que l’editorial Efadós publica des del 2012. Aquell any va sortir el primer, “Cu-cut! Sàtira política en temps trasbalsats (1902-1912)”, i el volum del 2013, “L’Esquella de la Torratxa, 60 anys d’història catalana (1879-1939)”, també es va presentar a la llibreria Norma Comics coincidint amb la inauguració de l’exposició del “Cu-cut!” al Casal Pere Quart el darrer mes de març.
Dissabte 20 de desembre es va presentar a la llibreria “Norma Còmics” de Sabadell el llibre “Papitu. Sàtira, erotisme i provocació (1908-1937)”. Van conduir l’acte l’autor principal i coordinador dels textos, en Jaume Capdevila “Kap”, i els autors de dos capítols, Jordi Clapés i Jordi Riera. Aquests darrers es podrien considerar l’alfa i l’omega del llibre, ja que s’han fet càrrec dels capítols de la primera i de la darrera època de la publicació respectivament, quan en essència s’hi tractava la sàtira política. Paradoxalment, però, la revista és recordada pel seu període més llarg, el de la “verdor” a tocar de la psicalípsis.
En "Kap" (premi Gat Perich 2006, ninotaire i estudiós que ha publicat diversos llibres sobre la sàtira humorística) va explicar l’enorme incidència que va tenir la premsa satírica de l’època en la vida diària i molt especialment la d’aquesta revista, que es va fer molt popular al llarg dels seus trenta anys de vida. En Jordi Clapés va destacar la rellevància del seu fundador, Feliu Elias “Apa” (d’una família oriünda de Sabadell), i el paper dels lectors pel que fa al seu contingut, ja que es nodria també dels acudits i els escrits que aquests hi trametien. En Jordi Riera, finalment, va explicar com el setembre de 1936 la revista abandonà la seva etapa psicalíptica per tornar a la sàtira política de la mà del Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya (del qual en fou president d’honor el fundador de la publicació, en Feliu Elias “Apa”).
Cal destacar l’interès i la participació de l’auditori, el qual va ser obsequiat amb una degustació de xocolata amb xurros mentre els autors signaven exemplars.
“Papitu. Sàtira, erotisme i provocació (1908-1937)” és el tercer volum de la col·lecció “Pinzells satírics” que l’editorial Efadós publica des del 2012. Aquell any va sortir el primer, “Cu-cut! Sàtira política en temps trasbalsats (1902-1912)”, i el volum del 2013, “L’Esquella de la Torratxa, 60 anys d’història catalana (1879-1939)”, també es va presentar a la llibreria Norma Comics coincidint amb la inauguració de l’exposició del “Cu-cut!” al Casal Pere Quart el darrer mes de març.
martes, 16 de diciembre de 2014
Papitu: sàtira, erotisme i provocació (1908-1937)
El Papitu fou una revista satírica que va néixer l’any 1908 de la mà de Feliu Elias “Apa”. Fill d’una família oriünda de Sabadell, «home enormement cultivat» segons el descriu Josep Pla, “Apa” s’envolta d’un grup d’escriptors i artistes, molts dels quals van protagonitzar el Noucentisme, per fundar aquesta revista. Malgrat la qualitat de la publicació, “Apa” se n’ha de desfer i la publicació s’empalta cada vegada més de “verdor”.
S’acaba d’editar un llibre que repassa la història del Papitu i dels seus creadors (la portada del llibre mostra l'etapa de "verdor" per la que és coneguda). El pes més important del contingut l’ha portat en Jaume Capdevila “Kap”, premi Gat Perich 2006 d’humor gràfic, dibuixant d’humor (publica a "La Vanguardia", "El Triangle", "El mundo deportivo"...) i gran divulgador de la premsa satírica. També hi col·laboren en Josep Maria Cadena i Lluís Solà Dachs. En Kap em va demanar d’escriure el capítol dedicat al seu creador, l’Apa. Així, comparteixo pàgines amb veritables “monstres” del tema i autors de referència com Josep Maria Cadena, Lluís Solà i Dachs i el mateix Kap.
Aquest proper dissabte 20 de desembre a les 11 del matí, en Kap i jo mateix presentarem el llibre a la llibreria Norma Comics de Sabadell (al carrer Sant Antoni). Hi esteu tots convidats.
Ninotaire
S’acaba d’editar un llibre que repassa la història del Papitu i dels seus creadors (la portada del llibre mostra l'etapa de "verdor" per la que és coneguda). El pes més important del contingut l’ha portat en Jaume Capdevila “Kap”, premi Gat Perich 2006 d’humor gràfic, dibuixant d’humor (publica a "La Vanguardia", "El Triangle", "El mundo deportivo"...) i gran divulgador de la premsa satírica. També hi col·laboren en Josep Maria Cadena i Lluís Solà Dachs. En Kap em va demanar d’escriure el capítol dedicat al seu creador, l’Apa. Així, comparteixo pàgines amb veritables “monstres” del tema i autors de referència com Josep Maria Cadena, Lluís Solà i Dachs i el mateix Kap.
Aquest proper dissabte 20 de desembre a les 11 del matí, en Kap i jo mateix presentarem el llibre a la llibreria Norma Comics de Sabadell (al carrer Sant Antoni). Hi esteu tots convidats.
Ninotaire
Suscribirse a:
Entradas (Atom)