Innocents 2011

Des dels temps d'Abraham...

"Ho veus? Com MENYS cobertura portem, MÉS cobertura donem!"

Els acudits, de la tradició oral als llibres

L’agost de 1993 vaig fer un viatge a Moscú. A banda del turisme, l’objectiu era el d’assistir al casament d’un bon amic amb una encantadora moscovita. Interessat com estic pel tema de l’humor li vaig demanar a ella que m’expliqués acudits russos, i em va contestar que el que més s’hi assembla per aquelles contrades són contes humorístics més o menys breus. Un temps més tard vaig descobrir a la biblioteca del Vapor Badia de Sabadell el llibre Risa rusa, una antologia de l’humor soviètic actual seleccionada per Naum Labkovsky. Aquesta experiència em va fer veure com poden arribar a ser de relativament “locals” alguns costums i pràctiques que, de primer, ens poden semblar universals. Sempre s’ha valorat l’humor i tot allò que pot provocar el riure, i en dóna fe la voluntat de registrar aquestes petites joies humorístiques. Com a exemple del recull rus, llegiu una mena de faula de Mark Azov i Vlaadímir Tijvinski:

- La meva esposa era bastant desagradable –va dir el senyor Conill.
- Doncs jo trobo que estava molt bona –va contestar el senyor Llop.

Podem delectar-nos llegint un llibre amb relats presentats com a acudits, per bé que intuïm que no és el format en el que es van generar. Però si el resultat final convenç, benvinguts siguin! Si considerem que el fenomen de la comicitat és universal, podem fer una ullada fins i tot a l’Extrem Orient. A la Xina s’atribueix al Mestre Xuang Xu, que va morir cap a l’any 280 aC, un llibre que conté el que se’n podrien anomenar “acudits d’un accentuat caràcter xinès”.

Un dia Xuang Xu va somiar que era una papallona, que voletejava d’un costat a l’altre ben bé com una papallona. Sabia bé el que es feia. Però no sabia que era Xuang Xu. De sobte, es va despertar, i va saber que era Xuang Xu. Però ara no sap si és Xuang Xu que somiava que era una papallona, o si és una papallona que somia que és Xuang Xu.

Si ens apropem una mica més a Occident, en els països àrabs, personatges com en Djoha (o el seu homòleg turc Nasreddin Khodja o el tunissià Jeha, amb els que sovint es confon) protagonitzen les nawâdir, que vénen a ser l’equivalent als nostres acudits. Djoha, l’arquetip d’actitud irreverent del Pròxim Orient enfront de l’existència, és l’actor central de les anècdotes recollides en una obra anònima del segle X, el Kîtab nawâdir Djuha, que es traduí al turc entre els segles XV i XVI i a l’àrab el segle XVII.

Jeha torna del mercat i parla amb sa germana.
-Alima, he comprat dotze ases al mercat, i només n’hi ha onze! Ja m’han estafat!
Alima li diu, enfadada: -Ja t’has deixat entabanar? O és que no saps comptar?
Jeha i els seus ases passen per davant d’Alima, que els compta i li diu: -Però, si jo en compto tretze! Mira...
Alima els va comptant en veu alta i, després de l’onzè, assenyala el que munta el seu germà. En Jeha li demana: -I el que fa tretze?
-El que fa tretze ets tu, gamarús!

L’orador i polític romà Ciceró (106-43 aC) dedicà un capítol del seu tractat sobre l’eloqüència De Oratore a l’enginy i l’humor, parlant del seu ús per part de la classe social alta i il•lustrant-ho amb molts exemples.

Metel va anar a visitar el gran poeta Enni a la seva casa de l’Aventí; la criada va dir que no era a casa, però Metel va marxar amb la convicció que la minyona l’havia mentit. Uns dies després Enni va anar a casa d’en Metel i va demanar veure’l, però des d’una altra habitació Metel va fer un crit dient que no hi era. Enni es va contrariar, però Metel es va justificar: -L’altre dia jo vaig creure la teva criada. ¿Tu avui no em pots creure a mi?

Philogelos, “L’amic del riure”, és una recopilació de 265 acudits dels segles III al VI feta per Hierocles i Philagrios el segle XI.

Un metge de Cime operava amb un bisturí a un malalt quan, davant dels crits que feia i del dolor que patia, va decidir canviar el bisturí per un que no tallava.

A partir del segle XIV es recopilaven a Itàlia les novelle, contes còmics que se solien transcriure com anècdotes humorístiques, i que també incorporaven beffe, burles o bromes pesades. Ara bé, el que es podria considerar un llibre d’acudits és el segon llibre de Il libro del cortegiano (1528) escrit per Baldassare Castiglione. Basant-se en la retòrica antiga dels escrits de Ciceró, parla de la conversa amena i fa una interessant selecció d’acudits.

No fa gaire que un Doctor va veure passar pel seu costat un condemnat a qui estaven fuetejant. Sentint llàstima d’ell en veure com, malgrat que el fuetejaven i la sang li queia esquena avall, anava a poc a poc com si passegés, li va dir:
-Germà, si camineu més de pressa s’acabarà abans el turment.
El pobre fuetejat va tombar-se cap el Doctor, es va parar i se’l va quedar mirant una estona sense badar boca. Finalment, va dir-li:
-Escolteu, bon home. Quan us fuetegin a vós aneu com us vingui de gust, però ara a mi deixeu-m’hi anar també.

Durant la segona meitat del segle XVI Luis de Pinedo, del cercle intel•lectual de don Diego de Mendoza, va recollir contes breus i acudits en el Liber facetiarum et similitudinum Ludovici di Pinedo et amicorum.

Un home va rebre tal cop de roc a l’ull que li va fer saltar. Preguntà al cirurgià que l’estava guarint: -Senyor, ¿perdré l’ull?
Li contestà el cirurgià: -No, que el tinc a la mà.

Durant la segona meitat del segle XVII a Holanda hi havia una gran demanda de llibres humorístics. Molts agafaven els acudits dels llibres publicats a França, Anglaterra o Alemanya, ja que hi havia un intens intercanvi de material per Europa. Aernout van Overbecke va recollir 2440 acudits i anècdotes a la seva obra Anecdota.

Un home i el seu gendre es veuen obligats a compartir el llit en una fonda, (situació que es donava fins i tot entre l’elit del segle XVII). De sobte, a mitja nit el gendre s’enfila a sobre del seu sogre i comença a acaronar-lo enèrgicament. L’home es desperta i crida: -Caram! Que jo t’he concedit la filla per lliurar-me d’això!

Cap el 1820, arrel de la incipient premsa massiva, apareix a Alemanya un nou gènere de publicacions: l’humor popular comercial. En aquest context, joves emprenedors que s’hi guanyaven la vida creen el Nante Eckensteher, el personatge còmic favorit de la primera meitat del segle XIX. Els editors experimenten en diferents formats: cartells, calendaris i Witzhefte, quadernets satírics. Els acudits guanyen difusió en un format imprès que és periòdic però de menys pàgines.

Mentre Nante comenta la seva estada a París, el seu amic Bummel recorda: -El que em va sorprendre és que a París els nens petits parlessin tant bé el francès.
Nante reflexiona i li pregunta: -I tu, parles francès?
-El parlo, però ningú m’entén.

L’any 1905 s’edita L’acudit i la seva relació amb l’inconscient de Sigmund Freud i, a banda de fer un estudi teòric sobre els acudits, en recull més d’un centenar a la part analítica de l’obra. El primer que he triat és un acudit jueu ja que, segons diuen, són els millors.

Dos jueus es troben en un establiment de banys.
-Has pres un bany? –diu l’un.
-Com? –diu l’altre- ¿Que en falta un?

En un ball de la cort, Napoleò I li diu a una dama italiana: -Tutti gli italiani danzano si male. La dama li respon a l’acte: -Non tutti, ma buona parte.

El Rei passeja pel seu Estat. Entre la gent que l’aclama veu un individu que se li assembla extraordinàriament. Fa que s’apropi i li pregunta: -¿Recorda si la seva mare va servir mai a Palau?
L’home li respon: -No, altesa; però sí el meu pare.

Al llarg del segle XX, a banda d’alguns estudis i de les publicacions humorístiques, segueixen apareixent llibres que arrepleguen acudits en el format que ara coneixem. A Catalunya, Salvador Bonavía publica una Biblioteca humorística amb un parell de volums dedicats a les “rondalles, contes, xistos, acudits, epigrames i històries”. El llibre de la broma es va publicar l’any 1928. Gaudiu d’un “xisto de calendari”:

El malalt.- No sé el què tinc.
El metge.- Jo tampoc.
(Pausa).
- Quant és?
- Deu pessetes.

Quatre dècades més tard l’Editorial Millà publica 500 xistes catalans, recull fet per Jordi Garbella i en el que es reivindica la catalanitat del mot xiste.

-A vostè li agraden les magranes?
-Sí, senyor; me les menjo amb deliri. I vostè?
-Jo me les menjo amb sucre i vi ranci.


(Article aparegut a la revista Quadern número 180)

L’art del retret: apunts per a la creació d’un manual d’ús

De la manera més grollera o de la forma més delicada, tothom ha utilitzat improperis alguna vegada a la seva vida. Segons alguns experts, dir paraulotes pot ser una manera molt sana d’ajudar a reduir l’estrès i evitar així les agressions. En el seu estudi del 1905 sobre els acudits1, Freud explica que l’escriptor i científic Georg Christoph Lichtenberg (1742-1799) va afirmar: «En situacions en les que ara diem “vostè perdoni” abans anaven a bufetades». A continuació, el fundador del psicoanàlisi hi afegeix: «La hostilitat violenta, prohibida per llei, ha quedat substituïda per la invectiva verbal». Així, l’objectiu d’aquest estudi seria el de fer un pas més en aquest sentit i analitzar en quines ocasions es pot substituir el colèric insult per un contundent retret.

De primer, cal diferenciar entre l’insult i el retret. Quan s’insulta és que hi ha la voluntat d’ofendre, de ferir, i generalment no hi ha res de cert en allò que s’imputa. El que insulta no té arguments (ni els considerarà) i l’únic que pretén és que la seva víctima es rebaixi al seu nivell per optar a una pretesa victòria2 (però jo no penso tractar aquest tipus d’actuacions i qualificacions). També cal diferenciar el renec del retret. El renec és una paraula o expressió grollera, especialment proferida contra Déu o les coses sagrades3. A diferència de l’insult i el renec, el retret és l’acció de retreure a algú alguna cosa que ha fet i que es considera censurable, imputant-li-ho com a falta o excés.

Umberto Eco4 sostenia que el missatge no és el mitjà, sinó que és allò en que el converteix el receptor. És per això que podem classificar els tipus d’improperis considerant el paper que hi té el (possible) receptor. Així, podem establir un primer tipus d’improperi quan pronunciem una paraula per desfogar-nos d’una experiència que ens ha colpit molt i davant la qual, d’entrada, no trobem cap altra manera de reaccionar. En aquest cas s’ha d’entendre que ni tan sols ens dirigim a cap interlocutor. En aquests casos se sol proferir un renec o una interjecció, com “carall” o el seu eufemisme “caratxos”.

En un segon tipus d’improperi es considerarien els casos en que ens limitem a dir una obvietat. Però, el to i la manera de fer-ho és el que canvia radicalment la interpretació del nostre missatge. Així, una paraula que per ella mateixa no comporta cap connotació de retret en pot agafar el sentit pel seu context i pel to irònic en que s’ha expressat. Per exemple, retreure a algú una facultat per a la que està molt ben capacitat just quan n’ha mostrat una greu mancança.

Malgrat que es podrien considerar renecs, tenim l’exemple d’un tercer tipus d’improperi en l’extens ventall que al llarg de les aventures d’en Tintin ha elaborat el seu autor Hergé (suposo que amb la col•laboració d’Albert Jané en l’edició catalana) expressats per boca del Capità Haddock5. En moments crítics el Capità allibera una part de la seva tensió gràcies a la sonoritat de les paraules escollides, aspecte que també té la seva importància. Un pot no saber què li han dit, però hi ha dues coses que no fan gens de gràcia: desconèixer el veritable significat del suposat improperi i... què coi! Que et diguin “gratapalles“ o “arvicòlid” sona fatal!

L’objecte d’aquest estudi seria un quart tipus. Es tracta d’analitzar el repertori d’improperis al qual es pugui recórrer quan, conscientment, volem denunciar una situació a la persona que l’ha originat amb la voluntat d’alliberar la nostra tensió tot increpant-la. Però, per bé que la paraula proferida vol denunciar un excés o una mancança de que ha pecat el receptor del missatge (quan es diu que les veritats ofenen), sovint l’improperi escollit està totalment fora de lloc i no té relació amb el que ha provocat la nostra tensió. Com a molt, només evidencia el nostre enuig. ¿No ens hauria de reconfortar doblement saber denunciar la falta comesa amb la màxima precisió i propietat?

En ocasions, fins i tot podem pretendre incorporar-hi una certa dosi còmica. Els exèrcits medievals ensenyaven el cul als seus adversaris abans de lluitar per tal de ridiculitzar-los i, així, perdre’ls la por en el combat6. Ara bé, que quedi clar que no estic suggerint “fer un calvo” sempre que necessitem descarregar la nostra tensió. Només reivindico la força que l’humor pot afegir als nostres improperis guarnint-los d’un matís intel•ligent i divertit (i, per tant, no agressiu físicament) en dirigir-los al destinatari del nostre missatge. Amb una mica de sort, i malgrat l’actuació amb que ens ha provocat, el receptor mostrarà una mica de complicitat i tot s’acabarà amb una rialla. Tot plegat, en la línia que José Luís Coll ens ho mostra en el seu Diccionario7 quan defineix paraules com gamburro: «grosero, ineducado, incivil, de cuatro patas y que en lugar de hablar rebuzna, al olfato de la hembra».

Recordem que no ofèn qui vol, sinó qui pot. Anomenar “cabró” al conductor d’un cotxe que ens ha avançat temeràriament per la dreta a l’autopista és, pel cap baix, incoherent. Si bé és cert que podem entendre per “cabró” al que fa coses intolerables als altres, la GEC i l’IEC ho defineixen com el «marit que consent l’adulteri de la seva muller». En tot cas, ¿quina relació hi pot haver entre un inconscient temerari ignorant de les normes més elementals de la conducció i el mascle de la cabra? Quan el receptor rep el missatge, pot percebre la nostra doble impotència: la frustració de no poder amonestar la seva actitud i la incapacitat de qualificar-la amb eficàcia. ¿I si anéssim preparats i li aboquéssim allò que realment ha demostrat ser amb un bram fort i decidit? Aquest és l’objectiu: preparar-nos per (des)qualificar qui ens ha provocat, enèrgicament, amb un mot encertat, malsonant i amb una mica d’humor. Però sense ànim d’ofendre, sinó de denunciar el perjudici que hem patit per part d’altri.

Així doncs, es tractaria de crear un manual de retrets obtinguts de la manera següent:

Fent un recull i una posterior descripció d’improperis actuals, considerant l’etimologia de cada un i valorant la seva idoneïtat.

Analitzant en quines situacions és habitual acumular prou tensió com per recórrer a l’ús del retret.

Finalment, elaborant una relació dels retrets esmentant en cada cas: a) la paraula; b) la seva etimologia, si cal; c) la descripció del seu significat o el de l’accepció que ens interessa; d) l’anàlisi dels àmbits als que se’l pot vincular; i e) fer-ne una proposta amb un cert caire humorístic.

La confecció d’aquest manual és ambiciosa i impossible d’abordar en aquest article. Ara com ara, iniciant la primera de les tres tasques esmentades, passo a analitzar tres improperis molt habituals. Com intentaré justificar, només un dels tres (gilipolles, idiota o imbècil) pot ser considerar un retret coherent i vigent. ¿Sabríeu dir quin és abans de llegir els comentaris següents?

Gilipolles. Del castellà “gilipolla” o “gilipollas”: format per gilí (del gitano espanyol “jili” que significa “innocent, ximple”) i pollas, plural de penis. Així com es diu en castellà “tonto del culo”, potser es podria expressar també com a “tonto del pene”. Possibles traduccions: nap-inepte, neci-tites o talòs del carall. No es pot considerar un retret i suposo que aquest improperi deu l’èxit a la seva sonoritat i que, per tant, es podria suplir perfectament per bufacanyes o tastapallofes.

Idiota. Que pateix idiòcia, estat de dèficit d’intel•ligència en que l’individu posseeix una edat mental que no sobrepassa els tres anys. Etimològicament, del grec idiotés que vol dir “no iniciat, ignorant”. Els grecs creien que per viure en harmonia en un estat de democràcia calia que tothom s’interessés pels afers comuns. Mostrar-se indiferent era com un acte d’ostracisme que mereixia ser qualificat amb aquesta paraula. D’acord amb aquesta accepció, és un retret que es pot considerar totalment vigent.

Imbècil, o “imbecil”. Del llatí “imbecillis”, s’aplicava a la debilitat d’esperit i, actualment, s’utilitza per denunciar l’estupidesa. Segurament ens ha arribat per conducte del francès “imbécille”. Segons explica Joan Coromines al Diccionari Etimològic: «és clar que accentuar imbècil fou una imbecil•litat, causada pel fet de manllevar-lo del francès». Personalment crec que és un dels improperis més imbècils i, per tant, el considero absolutament prescindible.


Referències bibliogràfiques:

1 FREUD, Sigmund, El chiste y su relación con lo inconsciente, Alianza, Madrid, 1990.
2 Juan Cruz en feia una reflexió interessant el diumenge 16 de gener al diari “El País”.
3 Si us interessa aprofundir-hi us recomano el molt interessant Diccionari de renecs i paraulotes de Pere Verdaguer, Editorial El Trabucaire, Perpinyà, 1999.
4 ECO, Umberto, Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas, Ed. Lumen, Barcelona, 1969.
5 ALGOUD, Albert, L’il•lustre Haddock, recull dels renecs del capità; de l’insult considerat com una de les belles arts, Norma Editorial, Barcelona, 1999.
6 THEROS, Xavier, Burla, escarnio y otras diversiones, Ediciones de la Tempestad, Barcelona, 2004.
7 COLL, José Luis, El diccionario de Coll, Ed. Planeta, Barcelona, 1976.

(Article aparegut a la revista Quadern número 179)

Tinta tonta